Blurred

Hi ha dies en els que el temps va passant de forma imperceptible sense saber ben bé si allò que has fet durant el dia, ho has fet realment tu, o un ens estrany ha pres el poder sobre la teva persona i ha governat les teves accions.
Dies com avui, en el qual existeix un retard que no ets capaç de controlar entre allò que tens pensat fer i allò que realment fas, però que curiosament no et molesta ni et preocupa.

Dies en que deambules en la teva rutinària ruta que realitzes cada dia des de casa al tren, del tren a la universitat, camines amb pas constant i matemàtic. Circules anestesiat, una mena d'embús col·lapsa la teva ment alliberant només els recursos mínims necessaris per complir amb la teva planificació diària.

Mica en mica te n'adones d'aquesta sensació que has estat experimentant durant la jornada, et sents dèbil perquè no ets capaç de trobar una arma prou potent per alliberar-te de l'estat de apatia que et domina i comences a buscar dintre teu qué ha passat realment, quin és el motiu, quina és la causa, qué passa? ...

Mentre tornes cap a casa, sents les mateixes cançons del mp3 que en algun moment ja has sentit, recorres els mateixos carrers que vas recòrrer ahir, i te n'adones (hores després) que el dia que ha començat plovent s'ha aclarat i que els núvols que han començat al cel ocultant el sol en aquest moment es troben al teu cap desdibuixant les teves idees, apagant la teva llum i no et permeten veure les coses que en altres moments veies amb tanta claredat i precisió.
Esperant millors pronòstics meteorològics, m'acomiado. JOAN