Beliefs lie bellow fears

There's no shame in being afraid.
Figure out what you're afraid of
Put a face on it.

You can beat it!
Or better yourself, you can use it!

Think about it.

It's hard to fight the things we're afraid of.
sometimes we just need a little help.

Many times fears and hopes get tangled up.
You may fear not getting what you hope.

Chances come and go ... and at some time you'll grab yours when you're ready.
In the meantime, keep working on it!

Nada

Nada.
Lo mejor es siempre no esperar nada.

Hacer las cosas por decisión propia, haberlo pensado o no haberlo hecho.

Actuar, entregar la esperanza y la ilusión a la tarea en sí y no a su resultado.
Depositar las energías en su desarrollo y diversificar el valor de su resultado en el proceso.
Relativizar. No concentrarse en el YO ni el AHORA ni en el TU ni en el DESPUÉS.
Equilibrarse y poseer el momento. No pensar en el nunca ni el para siempre.

Unir puntos y personas, enlazar ideas, conectar con sentimientos, gestos, palabras, miradas,...
Avanzar con seguridad sobre un camino no descrito, tan sólo proyectado.
Traducir realidades cercanas o distantes que necesitamos o queremos intercambiar.
Servirse de lo pequeño, lo positivo, lo que aporta, darle forma, exprimirlo y beber.

No es sencillo.

¿Cómo se acostumbra a la mente y al cuerpo a no esperar NADA?
¿Cómo se le cierra la boca al deseo, la pasión, las ganas de transformar algo diario o lejano?
¿Cómo se acalla la ambición de conseguir metas, de avanzar en la dirección de tus sueños?
¿Cómo se extiende la mantequilla en un rebanada llena de agujeros, de incertezas, dudas?

Para reyes, el próximo año me pediré un Ángel. Tal vez me ayude.

Rollercoasting

Potser la frase soni a tòpic, a clàssic (inclús pugui semblar el típic post que es posa per completar una setmana en el qual la inspiració no ha estat una de les teves companyes), però la veritat és que un escriu quan té coses que necessita dir, però també quan té temps per escriure-les (i fins avui han passat uns dies de pujades i baixades).

Tot va començar dijous, amb un trajecte Castelldefels-Estació de Sants de 3h30min de durada. Però d'entre lo negatiu de l'experiència, el destí (digali X) em va oferir la oportunitat per compartir el viatge amb Carlos, un company de la uni i ens va animar per sortir aquella mateixa nit per deixar anar tota l'adrenalina (diga-li frustració) del pèsim servei ferroviari de les rodalies de Barcelona. Pujada, fantàstic, no recordo l'últim cop que ho vaig passar tan bé sortint per la nit.

Divendres va ser un dia dur, amb només un parell d'hores de descans al meu cos vaig aguantar estoicament la jornada laboral i vaig caure al llit a l'arribar a casa. Més tard, l'entreno em va anar molt bé i vaig cansar-me una mica abans de tornar again al llit. Tram pla.

Dissabte, va ser un dia de contrastos, un matí per posar ordre al pis, al migdia em va preocupar les notícies que em van arribar de l'Adrià(un dels companys de pis, millora't tio!!), més tard vam jugar contra l'AESE amb un partit que ens va faltar una mica de sort per guanyar. I per completar, va acabar el dia amb el cumple de'n Brian, Vam fer un sopar a un restaurant Japonés que vam continuar amb unes copes amb un pub prop de Sagrada Família. Gran nit, ho vaig passar genial!


Diumenge vaig aprofitar per visitar el Saló Aeronàutic de Sabadell amb la Mireia, intentar fer algun contacte laboral, explorant les possibilitats per fer el PFC a empresa,... Desprès va venir un dinar a un restaurant amb un ambient molt especial per tot plegat ;). Una tarda entretinguda i especial en que ho vaig passar molt bé. Algún que altre looping!

Posar-se al dia és vital, el fet de conèixer que ha passat a la vida de certes persones té més valor que el simple fet d'explicar-les o coneixer-les. Pot donar tranquil·litat, seguretat, confiança, ... i altres intangibles que ajudan a enfortir l'esperit i agafar forces sabent que pots viure el teu dia a dia amb persones que et recolzen i es troben a prop pel que faci falta.

Venen pujades i baixades i venen sense avisar. Cal estar preparat!

What if ... ?

Qué passaria si no hagués continuat estudiant quan vaig fer 18? I si no hagués anat a la universitat? Com seria la meva vida? Com seria jo com a persona? Qué hauria canviat? Qué seguiria igual?

Potser perquè aquest cap de setmana he conegut gent jove ccom jo que ha seguit diferents camins a la vida, s'ha despertat la curiositat, la imaginació per conjeturar com seria si hagués decidit agafar un o altre camí.

Uns treballant com a assalariats, d'altres han aconseguit fer una empresa pròpia, altres treballar en un negoci familiar i alguns estudiant com he fet jo. Cadascú d'una o altra manera ha invertit el seu temps. Fins aquí tot normal, però la meva reflexió comença després que hom exposa la seva situació.

Potser es tracta del que interessa a la majoria o potser és que davant de la gent és més convenient o popular parlar de segons quines coses, potser influeix el fet que sigui gent desconeguda o que sigui gent d'una altra part de l'Estat, però el fet és que llegint entre línies en la conversació que es desenvolupava vaig arribar a dues conclusions:

- La majoria de gent se sent desencatada/decebuda/farta del seu treball i solen trobar en els caps de setmana/vacances com a sortides d'emergència on alliberar aquest malestar. Es pot ser feliç dedicant en teu temps i esforç a fer quelcom que no t'agrada? Per quant temps?
- L'èxit, la realització personal la mesuren per allò que el seu treball els ha permès comprar i pagar, on els diners no són el mitjà sinò la finalitat, una espècie de morfina que ajuda a suportar una vida de poca realització.

I jo penso, dec ser un "idiota feliç" o potser un "boig sentimental" per pensar que la realització personal és treballar i fer allò que t'agrada rodejat de la gent que estimes, t'importa i et fa sentir bé.

De vacances ... a Barcelona

Passar tot un estiu a Barcelona té coses positives i d'altres negatives.

La majoria aprofita aquestes dates per marxar de la ciutat: tornar al poble on senten que cada cada carrer és casa seva i cada veï és un conegut; marxar a un lloc que permeti desconnectar de l'enrenou que és present cada dia a la seva vida, evadir-se dels horaris, les presses, els carrers inundats de gent, les olors i els viatges del metro,...

Però també hi ha uns altres que no poden triar, ja sigui pel treball, per l'economia o per ambdòs coses.

Barcelona és una ciutat cosmopolita, culturament inquieta i avantguardista i ofereix una oferta variada d'esdeveniments perquè l'avorriment sigui una opció que tu decideixis triar, però de vegades és complicat gaudir-ne de tot plegat si els teus amics, companys es troben en una altra banda, d'altres vegades només es tracta de la necessitat que tots tenim de tranquil·litat, de voler caminar pel mig del carrer, de canviar "l'skyline" que veus des de la teva finestra, d'aixecar-te al matí amb la cançó que més t'anima a tot volum sense pensar que pots molestar els veïns,...

Per això, cal trobar maneres que et permetin respirar, oblidar el que t'envolta, esborrar els murs de ciment i les estructructures d'acer que t'acompanyen mentre camines pel carrer: relaxar la ment. Per aconseguir això, hi han diferents maneres, però cal fer servir la imaginació: perdre's per algun barri que no conec de Barcelona, llegir un llibre, conèixer gent nova, fer esport, sentir música i ballar-la mentre ets a l'habitació, anar a veure una obra de teatre que et faci riure fins a plorar, ...

Connecting people

Siempre he sentido debilidad por los eslogans, una atracción no justificada por entender, interpretar que significan para mí estos lemas (mottos que dirían los anglosajones). Por coincidencia o casualidad, hoy en día casi todas las empresas poseen estas frases, escoltado como un guardaespaldas la marca que representan.

Cortos, directos y con significado. Para mí, estas implosiones creativas intentan concentrar en un mensaje algo más que una filosofía, pretenden llegar a la esencia de aquello que nos ofrecen estableciendo una asociación inconsciente en nuestra cabeza (Como se nota que la publicidad ha sido mi vocación frustrada).

Para mí, conectar con la gente es algo importante. Existen muchísimas formas de llegar: una historia, un gesto, una mirada, un abrazo o una sonrisa ayudan a transmitir ciertas cosas que no se pueden expresar sólo con palabras.

Algo casi fundamental, conectar y transmitir, desconectar para luego recargar, encontrar vías para regular la energía en pequeñas dosis (como las que sentí ayer) es imprescindible si deseas evitar apagones y cortocircuitos.

Ktsshhh!!!! (Alguien me ayuda con la onomatopeya, ;D?)

Un sitio para cada cosa

He comprobado que cada vez que he tenido que organizar todo aquello que tengo, ya sea por una mudanza o por capricho siempre encuentro cosas que me hacen pensar. Me entretengo tratando de ordenar algo que supera a mi carácter metódico.

Objetos, fotografías, entradas o cartas que me empeño en conservar y que aún poseen el aroma de los recuerdos, emanando sútiles partículas que evocan lo inmaterial, efluvios que despiertan los sentidos y los alteran, me elevan, me dominan ... pero también me debilitan.

Hace unas semanas mi compañero de piso se marchó y yo he pasado a ocupar su habitación. Pese a que he tenido tiempo más que suficiente para organizar mis pertenencias, no he sabido, no he querido o no he podido enfrentarme a los secretos que impregnan a mis cosas.

Tal vez sea demasiado sensible, pero al abrir la caja de pandora, al destapar la esencia de los deseos me invade una mezcla de alegría y nostalgia que de alguna forma que no logro controlar, que siempre es capaz de encontrar y despertar en mi cabeza aquella sensación, aquél momento que inevitablemente me traslada a un estado que desearía poder alcanzar a mi libre elección (tanto el momento como las sensaciones).

Es una dulce contradicción, intento organizar todo para tener presente todo lo que me importa, tener cerca los recuerdos pero a la vez compruebo la dificultad que entraña enfrentarlos.

Las personas somos (a veces) animales complicados de satisfacer.

Save room (deja sitio / guarda lloc)

A veces la vida me parece que es una partida de Tetris.

Un juego en el que debes ordenar los asuntos que llegan y acomodarlos a tu situación, en el que disponer y controlar a tu gusto las cosas que ocurren. Todos tenemos ambiciones, objetivos y dependiendo de como se afronten conseguiremos un resultado o otro. Es un poco una competición, un desafío diario para conseguir aquello que quieres.

Pero las personas necesitamos huequitos, dejar puertas entreabiertas, espacios que completar, necesitamos complementar este mundo con otro más cercano, otro que dé salida a necesidades que no se rigen por la lógica.

Cometemos errores, comprobamos nuestras debilidades, necesitamos fallos que nos ayuden a comprender que no tenemos el control total de todo aquello que hacemos, necesitamos todo aquello que la gente que nos rodea nos puede dar, necesitamos gente para poder entregar aquello que necesitamos exteriorizar, compartir, necesitamos mantener vivo este intercambio, incontrolable intercambio.

Una canción que transmite por su melodía y su letra, lo combina expresando aquello que no soy capaz de explicar con mis palabras.

"Love hurts sometimes when you do it right"
"Don't be affraid of a little bit of pain, pleasure is just on the other side"
"Don't let this moment slip by tonight, you never know what you are missing until you try"

Sorpresas y realidades

Las expectativas que uno posee, los proyectos que algún día espera poder realizar, deseos que ansía materializar y que definen las aspiraciones que todos poseemos no suelen corresponderse con la percepción que (la mayoría de) los demás tienen.

Conocer a gente (nueva o no) es explorar lo desconocido, es compartir formas diferentes de entender las cosas. Con ciertas personas, por su caracter o sus preferencias, por coincidencias o por desencuentros, resulta menos complicado este intercambio.

Este intercambio puede provocar sorpresas al tratar con una realidad que dista de lo esperado. En ese punto está el error; el fallo es prever lo desconocido, vestir con un traje a una persona sin conocerla lo suficiente, clasificarla, ubicarla,...

Tal vez sea una mecanismo de defensa automático. Lo desconocido genera una redacción de prudencia, puede provocar inseguridad, incluso miedo. Posiblemente por ello, clasificar a la gente nos ayuda a sentirnos menos expuestos.

Sin embargo, yo creo que las clasificaciones no es algo apropiado para utilizar con las personas, conocer a la gente es para mi esperar lo inesperado, dejarse llevar por aquello que te transmite y liberar las realidades que se despiertan interiormente, dejar fluir esas sensaciones, algo flexible y que continuamente moldeamos a medida que llegamos a conocer mejor a la otra persona.

Pensar que conocemos a una persona es un error. Nunca acabamos de conocernos, porque en nuestro trato, poco a poco vamos destapando cajitas que realmente muestran nuestras realidades.

En ocasiones, no somos capaces de transmitirlas de la forma adecuada, en otras los demás no los saben interpretar, aunque en la mayoría de casos se trata de cosas que decidimos no compartir. Porque es necesario poseer un espacio propio.

Everything seems to be made to be broken

Cada dia que passa tinc més present que la gent té menys paciència, comprovo que en el moment en el qual les coses no agraden es decideix passar, canviar, trencar amb una facilitat que em deixa glaçat.

A mi (suposo que com tothom) també m'agrada experimentar noves sensacions, aprendre, viure coses noves i desconegudes. Però no per això deixo de valorar aquelles persones que ja conec, aquelles experiències que ja he viscut i el significat que posseeixen.

Sembla ser que tot allò que et venen com a NOU ha de ser millor que allò que ja tens o allò que ja coneixes. Sembla ser que l'aventura, el risc o les ganes de canvi poden més que tot allò que ja tenim.

Des del punt del vista del màrketing ho puc considerar lògic i justificat. El que intenta vendre sempre vol fer veure al comprador que allò que li ofereix té tot allò que li manca. Peró si mirem en la vessant personal, les nostres decisions les prenem sense aquest factor extern, però tot i així, crec que s'ha instalat la idea generalitzada de substituir les persones, les amistats, les parelles o l'amor de la teva vida per "cansament", per "canviar" o per "la monotonia" es troba ja totalment acceptada.

No entraré a analitzar els motius que han possibilitat aquest fet, ja que són molt extensos i complicats d'explicar, però no deixaré de dir que per a mi una gran responsabilitat recau en el fet de que la gent ha perdut la paciència, la fe, la convicció en les persones i l'esperança en que les coses sempre poden millorar. La gent tendeix a triar l'opció fàcil.

Segons un estudi del New York Times a l'Abril de 2005, als Estats Units el 60% dels matrimonis que acaba en divorci ho fa en els 10 primers anys, i aquesta xifra arriba al 80% si agafem un període de 20 anys.

El percentatges de divorcis als països que considerem del primer món, és sensiblement més elevat, potser aquesta és una de les "contrapartides" que té formar part de una societat desenvolupada.

La imagen que proyectas

Cuando sales por la portería, al entrar en la panadería, en el metro, en el descanso para almorzar, mientras caminas por la calle,...

Son muchas las situaciones. Contínuamente, te cruzas con gente y en un instante, intercambias una mirada, captas el semblante de las personas que se encuentran a tu alrededor y se produce una reacción a raíz de lo que has visto.

Normalmente se trata de indiferencia, aunque no siempre es así. A veces ves gente que te hace sospechar, que te hace sonreir o que despierta en ti intereses de lo más variados.

De la misma manera, allí donde vayas habrá gente que se fijará en tí, en tu expresión.

Dependiendo de ti. Tu imagen, tu actitud, tu sonrisa serán la llave que te abra más puertas.

Una vez abiertas ya se decidirá a dónde te pueden llevar.

All good things come to an end

Todo lo bueno se acaba.

No siempre el final de algo bueno y la sensación de que algo bueno ha acabado se producen al mismo tiempo. Existe un decalaje entre aquello que vivimos y lo que dura las sensaciones y sentimientos vividos.

Inevitablemente lo bueno acaba. Todo se reduce a momentos, ratitos como mucho.
Es algo que no podemos controlar.

Enèsima averia

Mentre miro l'informatiu m'informen que s'ha produït una nova averia en el tram que connecta Sants i el Baix Llobregat, la qual cosa no agafa per sorpresa a ningú.

Fent una mica la vista enrera me n'adono de forma cada cop més manifesta de l'absoluta i més completa incapacitat de Catalunya (les administracions pertinents) en el referent a la gestió i manteniment d'infraestructures, ja siguin ferroviàries, aeroportuàries, d'energia, etc.

Me n'adono també de la sensació d'inestabilitat i poca seguretat que transmeten les institucions polítiques (tripartits enfontrats, escàndol immobiliaris) en el referent a garantir una qualitat de vida i proporcionar uns serveis acords amb la societat que vivim i el nostre nivell de desenvolupament. Estan perdent la confiança del poble, però és que s'ho estan guanyant a pols.

És creixent el desencís entre la societat catalana amb la política, les institucions i les empreses que ens "controlen" però realment està més que justificat. Els errors no se solucionen tirant les culpes a un altre, amagant la informació o fent retrets per actuacions passades per sortir del pas. Un servei de qualitat requereix d'un manteniment constant i un control adequant i no se soluciona amb promeses d'inversions multimilionàries.

Crec que en poc temps la gent que passi pel nostre país rebrà una imatge que no podrem negar vist lo vist . Així com els turistes asocien com a "typical Spain" les sevillanes, els "toros", la sangria i la paella; quan arribin a Catalunya asociararan inestabilitat, perills, inseguretat i 'aventura' en lo desconegut a l'utilitzar els serveis més necessaris.

La gent poc a poc va perdent la paciència i es planteja una altra mena de solucions.

Mezcla de deseos

Siempre he pensado que el hecho de ser diferentes nos enriquece. Una persona puede darle muy poco valor a alguna cosa mientras que este misma cosa para otras puede ser de vital importancia.

Hoy leo bastante sorprendido en un diario gratuito que según un estudio realizado en Austin (Texas), el placer mueve más que el amor cuando practicamos sexo. Asimismo, el estudio realizado a más de 1500 personas enumera 237 motivos que los encuestados esgrimen como argumentos para practicar sexo.

Considero que en la actualidad se tiende a banalizar lo importante, simplificar lo complejo. Buscar un objetivo descuidando el medio, el camino que recorremos para llegar a él.

Pero qué es la vida, sino aquello que nos sucede cada día mientras intentamos lograr nuestros objetivos. Para mí es difícil encontrar el sentido al acto sexual si tras entregarte al más carnal de los placeres no puedes recorrer con tus manos los rincones a los que tus ojos no pueden llegar, saborear intimidades que quedan relegadas al jardín de los deseos que vive en nuestro interior.