sábado, 1 de septiembre de 2007

Confiança i decepció

De vegades, mentre vaig en metro, si m'estiro al sofà o quan camino cap a casa deixo al cap donar voltes a coses que m'han passat, li deslligo de les seves obligacions i exigències com qui porta el gos a la platja i el deixa lliure per còrrer, saltar, mullar-se a la platja o jugar amb la sorra.


En aquesta llibertat, apareixen situacions properes que he viscut durant el dia o durant la setmana. Tinc l'estranya sensació que analitzar allò que m'ha passat m'ajudarà a entendre millor a la gent que m'envolta i també a mi mateix, m'ajudarà a saber una mica millor com tractar la gent o les coses que he de canviar de mi per ser millor persona.

Aquesta setmana, hi ha hagut 2 situacions que han sobresortit sobre la resta, una de bona i una de dolenta. Potser pel fet de ser totalment inesperades han fet que necessiti el meu temps per a processar-les. Es tracta de dues situacions relacionades amb la confiança i la decepció. Com necessito ser positiu (encara una miqueta més), deixaré anar la que tracta sobre la confiança.

Un dia de mitjans de setmana, com sempre quan torno del treball cap a casa, paro al forn per comprar pa, però vaig veure que no portava diners, així que vaig parar al caixer per treure diners. Com ja hi havia un home dins vaig haver d'esperar que acabés de fer les seves gestions.

Mentre era a la porta esperant, va arribar una senyora gran amb cadira de rodes acompanyada d'una altra que suposo devia ser la seva amiga.

Vaig notar com la dona que era a la cadira de rodes li deia a l'altra, "Li preguntaré a aquest noi, segur que ens ajuda , sembla bona persona". A continuació, em va cridar "jove" i em va demanar si li podia ajudar a treure diners perquè ni ella ni la seva amiga sabien fer anar el caixer i ja era tancada l'oficina d'atenció al públic."Amb molt de gust" li vaig dir i li vaig fer l'encàrrec. Em vaig sentir pagat amb el seu somriure. Desprès mentre marxaven, sentia com deia "veus com t'ho deia, veus,..."

Curiosament, potser sense massa fonament, tenia la sensació que no era capaç de transmetre la sensació de ser una persona amb la que es pugui confiar, encara que em consideri així. Potser per la meva alçada o la meva presència, sento que la gent que m'envolta em té respecte, manté la distància, se sent intimidada d'alguna manera, però sortosament he comprobat que no sempre es així. És lo millor de la meva setmana, aquestes paraules i aquest somriure.

1 comentario:

Anónimo dijo...

Algun dia faré un post sobre la relació entre gent gran o impedida amb la gent jove. Al metro, per exemple, està ple de yay@s que posen a prova la gentilesa del personal. Es dónen situacions com 1) refusen l'oferiment aduint que baixen a la següent parada mentre sembla que amb la mirada fulminin a tots els joves que seuen acomodadament. 2) accepten amb un somriure 3) es posen a remugar obertament si al cap de 2 segons de pujar no tenen seient lliure o 4) aguanten estoicament com qualsevol altre passatger. Però és curiós com ens posen a prova i hi ha sempre aquell punt de "els joves no tenen educació". El cert és que algunes persones grans abusen i es colen a les cues de la seguretat social, del tren, etc. jijij...