Jornada universitat-empresa

Ahir, es va celebrar al Museu Marítim, dins del marc de la setmana de l'aeronàutica i de l'Espai que promou l'Ajuntament de Barcelona, unes jornades amb l'objectiu d'apropar universitat i empresa: presentar diferents projectes en els que els estudiants han realitzat, informar sobre la necessitat de titulats per part de les empreses i els projectes on estan treballant,...





També va servir perquè un representant del Ministeri d'Indústria ens relatés quin és la planificació de l'Estat en inversió relacionada en l'aeronàutica i espaial (es pensa multiplicar per 4 el volum de negoci en els pròxims 8 anys), així com els mecanismes per fer-ho realitat: inversions R+D, subvencions a empreses, convenis amb comunitats autònomes, etc.

Ha estat interessant veure i viure de més a prop com és mou la indústria quan s'apropa a la fi dels seus estudis, fer contactes i veure quina vessant és més atractiva.

¿Se lo vas a dar todo?

El Ministerio de Sanidad pone en marcha una campaña de concienciación sobre el consumo de cocaína. Puedes ver el vídeo en la siguiente dirección:

http://www.elpais.com/videos/sociedad/vas/dar/todo/elpepusoc/20070925elpepusoc_4/Ves/

Creo que en ciertos temas, como las drogas, los accidentes de tráfico, la anorexia,... es difícil (pero no imposible) hacer publicidad que sea capaz de transmitir un mensaje, que llegue al público (sobretodo al joven) y que cause una reacción sin escandalizar.

Para ello se suelen ayudar de imágenes impactantes por su violencia o su lenguaje. En este caso, me ha gustado comprobar que también es posible llegar a tocar la fibra, a generar un debate y lanzar un mensaje sin polémica y con clase.

La historia de Caperucita y el Lobo

- Abuelita , abuelita , ¡que ojos mas grandes tienes!
- Son para verte mejor- dijo el lobo tratando de imitar la voz de la abuela.
- Abuelita , abuelita , ¡que orejas mas grandes tienes!
- Son para oirte mejor- siguio diciendo el lobo.
- Abuelita , abuelita , ¡que dientes mas grandes tienes!
- Son para...¡comerte mejoooor!- y diciendo esto, el lobo malvado se abalanzo sobre Caperucita y la devoró (a besos o a mordiscos???)

Y aquí una versión alternativa:

Caperucita iba por el bosque a visitar a su abuelita. Esa tarde, en lugar de pasteles, le llevaba pan tierno y perdices confitadas. En el camino se entretuvo cogiendo flores y perdió la cestita. Pasó el lobo por allí y la encontró. Conoció que era de Caperucita, la cogió, la llevó a casa de su abuelita y la esperó. Caperucita llegó llorosa, pero al ver la cestita se alegró. Tras Abrazar a su abuelita susurró:
-Muchas gracias señor lobo.
-No hay de que, Caperucita. Quise hacerte este favor y decirte que no seas tan descuidada pues en el bosque hay animales muy peligrosos y algún día..., pero, siendo sincero, lo que buscaba, era mirarte y gozar de tu hermosura.
Caperucita, al fin y al cabo mujer, fue intuitiva y adivinó que el lobo estaba por sus carnes. Complacida, bajó la cabeza y dijo sonrojada:
-¡Que cosas dice señor lobo! Está haciendo que me ponga colorada.
La conversación fue adquiriendo confianza. El lobo se relamía y no quitaba la vista de Caperucita. En un momento, que estimó que estaba distraída, se abalanzó sobre ella, la tomó por la cintura y dijo con pasión:
-Caperucita, me estás volviendo loco. Si me dejas, te como a besos.
-¡Por Dios señor lobo! ¡Qué vergüenza! Se va a dar cuenta de sus pretensiones mi abuelita- Y acercando la boca a la oreja del lobo musitó-: Mañana en el bosque, cuando estemos solos, le dejaré que me coma a besos.
Era una tarde maravillosa. Caperucita invitó al lobo a merendar, llevó a su abuelita hasta la mesa y dispuso el pan y las perdices confitadas.
Y fueron felices y comieron perdices...

Y aquí mi versión de los hechos:

Yo creo que la realidad fue una mezcla entre las dos historias. Caperucita suspiraba por tener algo más de emoción en su vida, pues estaba cansada de ser la chica de los recados y de vivir en un entorno rural donde lo más emocionante que hacía era echarle de comer a las gallinas y bañarse en verano en el río en ropa interior.
Caperucita ya sospechaba algo cuando vió a su "abuela" en la cama, su intuición femenina le indicó que allí se encontraba el lobo pero de cierta forma ella sentía una mezcla de miedo y atracción por él, así que decidió arriesgarse y lo intentó seducir con su inocencia.
Ella quería despertar algunas emociones que sentía atrapadas en su interior y que sabía que en su vida diaria no podía realizar, así que decidió conocer mejor cómo era el lobo en realidad: se pasaron toda la tarde hablando.
El lobo finalmente resultó ser un gran tipo, aunque lastrado por su apariencia y su soledad, caperucita se interesó por él y vió una persona sensible y cariñosa : supo ver en él lo bueno que tenía.
Descubrió que aquello que tanto le atraía era esa mezcla entre ferocidad y delicadeza que le hacía ser segura y feliz, y así siguieron compartiendo tardes de verano en el bosque donde se explicaban como les había ido el día y disfrutaban de su compañía mutua.

Y tú, ¿Qué historia prefieres?

Happy b-day to me!!!

Durante todo el año, muchos días repetimos las mismas cosas, vamos a los mismos sitios, tratamos de hacer aquello que ya tenemos previsto,...

Pero algunos días, acordamos celebrar algo; reunirnos y compartir; pasar un buen rato y reir; jugar y divertirnos.

Hoy es mi cumpleaños, pero me gustaría cumplir años unas cuantas veces más al año para pasarlo tan bien como anoche!!!

Arriba l'hora de la veritat

Un any més comença la temporada de bàsquet. Després d'unes setmanes de pretemporada que han transcorregut entre sessions físiques, partits amistosos, entrenaments on conèixer els sistemes tàctics del nou entrenador, adaptar-se als nous companys i tornar a agafar la forma arriba per fi l'esperat inici contra el L'hospi. Seria un bon regal d'aniversari (23) començar amb una victòria.

La foto és de la temp. passada però és que encara no tenim foto oficial aquest any ;-xxx

Estudiar, treballar i fer esport és un trident difícil de mantenir content, però sóc dels que penso que és completament necessari mantenir equilibrada la balança (passions+aficions) v (obligacions+necessitats).

What if ... ?

Qué passaria si no hagués continuat estudiant quan vaig fer 18? I si no hagués anat a la universitat? Com seria la meva vida? Com seria jo com a persona? Qué hauria canviat? Qué seguiria igual?

Potser perquè aquest cap de setmana he conegut gent jove ccom jo que ha seguit diferents camins a la vida, s'ha despertat la curiositat, la imaginació per conjeturar com seria si hagués decidit agafar un o altre camí.

Uns treballant com a assalariats, d'altres han aconseguit fer una empresa pròpia, altres treballar en un negoci familiar i alguns estudiant com he fet jo. Cadascú d'una o altra manera ha invertit el seu temps. Fins aquí tot normal, però la meva reflexió comença després que hom exposa la seva situació.

Potser es tracta del que interessa a la majoria o potser és que davant de la gent és més convenient o popular parlar de segons quines coses, potser influeix el fet que sigui gent desconeguda o que sigui gent d'una altra part de l'Estat, però el fet és que llegint entre línies en la conversació que es desenvolupava vaig arribar a dues conclusions:

- La majoria de gent se sent desencatada/decebuda/farta del seu treball i solen trobar en els caps de setmana/vacances com a sortides d'emergència on alliberar aquest malestar. Es pot ser feliç dedicant en teu temps i esforç a fer quelcom que no t'agrada? Per quant temps?
- L'èxit, la realització personal la mesuren per allò que el seu treball els ha permès comprar i pagar, on els diners no són el mitjà sinò la finalitat, una espècie de morfina que ajuda a suportar una vida de poca realització.

I jo penso, dec ser un "idiota feliç" o potser un "boig sentimental" per pensar que la realització personal és treballar i fer allò que t'agrada rodejat de la gent que estimes, t'importa i et fa sentir bé.

Me espera un viaje a tierras leonesas, casi 1000 Km en coche con mi hermana y Dani, reencuentros familiares, reuniones de multitudes, simpáticos desconocidos, una boda, la sonrisa y los abrazos de mi abuela, las historias de mi abuelo, un paseo por el parque del Plantío, los desavaríos de mi tío Tomás, historias desconocidas de tíos y primos, desencuentros, coincidencias y muchas otras cosas más que ahora no vislumbro.

Un fin de semana bastante movido que conviene comenzar con un tema tranquilo y relajante que me haga ser positivo.

Don't Panic by Coldplay

Las 2 familias

Hoy, miércoles 12 de Septiembre, parece ser el día elegido para volver (para algunos) a retomar el ritmo habitual de vida.

Parece casi inevitable, relacionar este hecho con la rutina, hechos familiares: salir de casa, coger el metro para el trabajo, ...., comer fuera, coger el tren a la uni, ....,volver a casa, saludar a la familia, ¿Cómo ha ido el día?, ir a entrenar, volver a casa a cenar, conversación, ¿qué vas a hacer mañana?, bromas, anécdotas, ..., buenas noches.

Valeee!!, todo el mundo no tiene el mismo día a día, pero entre estos hechos, que se repiten diariamente, me paro a pensar en uno especialmente que todos (si no la mayoría comparte): se trata del grupo de personas (emparentadas entre sí, según la RAE, no necesariamente a mi parecer) que viven juntas, es decir, la familia.

El saluda al llegar a casa, compartir las batallas diarias, risa, ocurrencias, secretos, puntos de vista, fiestas,... Compartir todo esto te hace valorar a las personas con las que convives, convirtiéndolas poco a poco en tu otra familia. Ayer recuperamos a otro compañero en el piso.

Bienvenido Joan!!

Movies & Games

El cap de setmana és un bon moment per fer aquelles coses que, ja sigui per temps, per cansament o per desmotivació, no podem fer durant la setmana.

Aquest cap de setmana, he fet dues de les coses que més m'agraden fer: mirar pel·lis i jugar a bàsquet. El cinema ha estat de doble sessió, 2 pel·lis que encara que amb poc a veure, totes dues m'han agradat.

La primera, Love & other disasters, es una comèdia que enllaça la vida de diferents personatges, una devora-homes, una gai que busca l'amor de la seva vida, una noia que li fa de consellera sentimental; s'uneixen i entrellacen les seves històries d'amor i engany amb tocs d'humor que fan passar una bona estona.

La segona, Shooting dogs , és una pel·lícula on es recrea els fets que van passar a l'École Technique National (ETO) a Kigali, Rwanda al 1994. El conflicte Hutus-Tutsis o l'actuació de les forces de les Nacions Unides escenifiquen una realitat que va ser un cruel genocidi i que no va tenir molt de ressò internacional perquè no hi havia interessos pel mig. És un reflex de reaccions com l'egoisme, la por, la fe, la desesparació, la ira,...

En quant al bàsquet, per posar-nos a to per la temporada vam fer dos partits, dissabte contra el Bàsquet Alella i ahir contra el C.B. Sant Boi. Dos rivals teòricament superiors (de Copa Catalunya), però que a la pràctica no ho van ser tant, que ens van ajudar a anar agafant la forma per a la temporada.
També ens va servir per veure el nou complex esportiu Pau Gasol de Sant Boi, unes instal·lacions , amb piscines climatitzades, camp de futbol, pistes de tennis i padle que serien excel·lents si el camp de bàsquet tingués parquet en comptes de goma.

Com ha estat el teu cap de setmana?

De vacances ... a Barcelona

Passar tot un estiu a Barcelona té coses positives i d'altres negatives.

La majoria aprofita aquestes dates per marxar de la ciutat: tornar al poble on senten que cada cada carrer és casa seva i cada veï és un conegut; marxar a un lloc que permeti desconnectar de l'enrenou que és present cada dia a la seva vida, evadir-se dels horaris, les presses, els carrers inundats de gent, les olors i els viatges del metro,...

Però també hi ha uns altres que no poden triar, ja sigui pel treball, per l'economia o per ambdòs coses.

Barcelona és una ciutat cosmopolita, culturament inquieta i avantguardista i ofereix una oferta variada d'esdeveniments perquè l'avorriment sigui una opció que tu decideixis triar, però de vegades és complicat gaudir-ne de tot plegat si els teus amics, companys es troben en una altra banda, d'altres vegades només es tracta de la necessitat que tots tenim de tranquil·litat, de voler caminar pel mig del carrer, de canviar "l'skyline" que veus des de la teva finestra, d'aixecar-te al matí amb la cançó que més t'anima a tot volum sense pensar que pots molestar els veïns,...

Per això, cal trobar maneres que et permetin respirar, oblidar el que t'envolta, esborrar els murs de ciment i les estructructures d'acer que t'acompanyen mentre camines pel carrer: relaxar la ment. Per aconseguir això, hi han diferents maneres, però cal fer servir la imaginació: perdre's per algun barri que no conec de Barcelona, llegir un llibre, conèixer gent nova, fer esport, sentir música i ballar-la mentre ets a l'habitació, anar a veure una obra de teatre que et faci riure fins a plorar, ...